Aquest diumenge jo votaré #SíSí

Per diverses raons, se n’ha parlat molt. Les econòmiques, crec que cal una millor atenció a les necessitats de Catalunya com a país, que econòmica i empresarialment representa una força motor de primera línia i cal continuar donant-hi impuls.  Les identitaries, d’on sóc jo? D’on em sento? doncs del meu país, Catalunya, que malauradament no té el tracte digne i respectuós que desitjaria per part del govern espanyol, i això implica temes de llengua, cultura, educació, comunicacions, ... etc...

I per una percepció que comparteixo amb milers de catalans i catalanes que volem decidir el nostre futur, volem construir un #noupaís, més just, més digne, fent net als temes de corrupció, creant oportunitats reals per als joves, per les persones que fa temps que no tenen feina, pels que tenen una nova idea i la volen convertir en un negoci, una iniciativa social, ambiental o cultural, amb llibertat, amb la meva llengua, i mirant de cara a tot el món.

Votar doncs, aquest diumenge, és un acte de compromís, de responsabilitat, i també d’il·lusió i d’esperança. I és que davant la necessitat de donar resposta a la situació que viu Catalunya , ara ja en una situació crítica, cal donar altaveu a la gent perquè es pugui expressar a les urnes.

I perquè votaré #SíSí ?  indiscutiblement en primer lloc per un tema de sentiment i d’identitat.  Però també per un tema de més calat, he sentit prou arguments de caire més tècnic que esdevenir un estat independent és una necessitat, ara ja imprescindible, per organitzar els serveis a la nostra població de manera més justa i millorar la dura realitat, sanitat, educació, investigació, impuls empresarial, infraestructures, política lingüística i cultural, desenvolupament territorial,  atenció a les persones amb dificultats, i un llarg etcètera.

I això que passa a escala de Catalunya és un bon punt de partida per reflexionar a diferent escala.  El Parlament va aprovar el passat dijous una moció per el reconeixementdel Moianès i el Lluçanès, i va considerar que cal fer una consulta sobre aquesta qüestió, abans del 31 de desembre del 2014. Una mica just, pel meu gust, però si ha de ser així, posem-nos-hi!

Jo també votaré #SíSí a la comarca del Lluçanès, perquè quan em demanen d’on sóc, dic: d’Alpens, al Lluçanès. I quan em demanen temes més concrets de com ens organitzem, puc recitar una llarga llista de dificultat que tenim per aconseguir desenvolupar projectes que responen a les necessitats del territori i que millorarien la qualitat de vida de la seva gent. El Consorci és una administració que serveix per disposar de serveis de manera supramunicipals, però no disposa del finançament suficient per tirar-les endavant, i això fa enormement dificultós atendre les necessitats de la població d’aquest espai, un  espai rural, de baixa densitat de població, amb un entorn paisatgístic amb un gran potencial, amb capacitat de la seva gent i els seus pobles per autoorganitzar-se cultural i festivament, amb empreses arrelades al territori que han innovat els seus processos, amb oferta comercial sobretot a Prats de Lluçanès que cobreix un ventall molt ampli.   

Esdevenir comarca és una necessitat per poder tenir veu pròpia davant la Generalitat de Catalunya, per explicar que cal una Xarxa d’Espais de Dia adequada a cada poble, tal com es va dissenyar fa uns anys, però no desenvolupat, deixant els avis dels nostres pobles amb inferioritat de condicions respecte altres indrets. Cal unacoordinació específica entre les llars d’infants dels pobles que podrien compartir direcció i millorar així el projecte educatiu, que se n’ha parlat molt, però no s’ha fet. Cal elaborar la carta del paisatge del Lluçanès que posaria les bases clares de com elaborem planejaments a cada poble i fer-ho de manera integrada, posant en valor algunes espais ambientals i altres que poden ser recursos turístics, empresarials o cultural, però no s’ha fet perquè no hi ha hagut diàleg directe amb el govern.  Cal un servei d’assessorament a les empreses ajustat a les dimensions d’aquestes, essent conscients que operen des del Lluçanès, i no des de l’àrea metropolitana i per tant tenen unes necessitats específiques d’inversió, de personal, de formació, ... però no s’ha fet perquè estem dins àmbits més generals. Cal recuperar la marca turística Lluçanès, i no diluir-nos dins la marca Osona, que si bé fan bona feina, no se centre en potenciar el Lluçanès amb tota la seva força. Calen unes polítiques de joventut que surti de les necessitats del propi col·lectiu, i per això és imprescindible fer-ho des del territori, no des d’una oficina allunyada.

Per fer tot això i més, cal un reconeixement comarcal, que implica autogestió i alhora bona relació amb els veïns d’Osona, Bages o Berguedà, i diria jo, poder-hi col·laborar amb alguns projectes, com ja s’ha fet en algunes ocasions, però parlant d’igual a igual, de comarca a comarca.

I això no ha d’implicar canvis en els hàbits de la població, d’on anar al metge, o a l’hospital, de compres, o al teatre. La comarca ha de ser una eina de serveis als municipis i a la població per millorar-ne la qualitat, no una nova administració que no resolgui els problemes, això no ens ho podem permetre, i per això cal una comarca que tingui un full de ruta clar i detallat de com vol resoldre les necessitats del seu territori.

Jo ho tinc clar, el Lluçanès #SíSí per tenir una eina pràctica per atendre millor aquest territori, que en algun altre moment ja s’ha definit com a territori serè, una qualitat que implica a part de tranquil·litat, fermesa i determinació.

En diuen Desenvolupament local

Definició de “desenvolupament”:  Acció.  Promoure la naixença o la creixença d’alguna cosa.    I de “local”: que és propi d’un lloc.

Per tant “desenvolupament local” podríem dir: impulsar o promoure noves accions pròpies d’un lloc.

Ahir i avui he tingut el plaer d’assistir en dues reunions emmarcades en l’àmbit del “desenvolupament local”.

Ahir a Collsuspina – Moianès (per cert, feia molt temps que no hi anava… preciós!) en el marc de la taula rodona per la presentació i reflexió del nou període LEADER 2014-2020. El Moianès treballa juntament amb el Lluçanès, el Berguedà i les Valls del Montcau en el mateix grup d’acció local (GAL) que vetlla pel Desenvolupament Local dels municipis que en formen part. I aquest nou període tindrà clarament 4 pilars:

Emprenedoria, Joves, Innovació i Mesures per la mitigació del canvi climàtic.

Per tant, des de l’administració es primarà donar ajudes del nou LEADER a les empreses que incloguin aquests aspectes en els seus projectes d’inversió. Amb això es vol aconseguir dinamitzar més l’inversió privada en el món rural, donar més oportunitats a la població que hi viu, i ajudar a nous projectes empresarials perquè siguin sostenibles ambientalment. Ben cert, que al llarg de 3 períodes de programes LEADER s’ha aconseguit fomentar la inversió en l’àmbit rural, i millorar l’ocupació creant o estabilitzant llocs de treball.  Però cal veure si s’ha definit prou bé l’estratègia de desenvolupament local d’aquests territoris assentant unes bases sòlides que indiquen un pla d’acció a seguir per tal d’impulsar projectes estructurals que impulsin el desenvolupament d’aquestes comarques.

Avui  a Berga, a les oficines de l’Agència de Desenvolupament del Berguedà, el centre de formació (per cert, felicitats per les instal·lacions, crec que son molt funcionals i ben equipades). L’agència ha agafat finalment el lideratge de redactar i coordinar un pla d’actuacions a la Riera de Merlès. I avui ens han convocat al sector empresarial de la zona: càmpings, restaurants i el refugi. Es vol consensuar al màxim les accions a dur a terme al llarg de la riera i també demanar la opinió als agents que hi intervenim. El problema principal és la sobre-freqüentació que pateix la riera els mesos d’estiu, amb la conseqüent degradació, l’estacionament a la carretera o l’entrada de camps, i l’acumulació de deixalles que hi deixen.  Cal establir un pla d’accions per planificar els usos i regular els accessos a les basses, que son una de les joies ambientals de la zona.

Reflexió: el desenvolupament local qui l’ha de fer? Les administracions soles? NO

Ahir a la taula del Leader hi havia administració, universitat i empreses. Avui també administració i empreses, faltava (ens han dit) una reunió amb propietaris, que serà properament. Cal cooperar entre públics i privats per integrar diferents punts de vista per poder redactar documents de planificació i objectius d’acció sobre el territori, que això es traduirà en projectes concrets a executar en un lloc concret, sigui un municipi, una comarca o un espai d’interès natural.  Si s’aconsegueix fer-ho de manera participada i arribant a consensos s’aconsegueix un veritable DESENVOLUPAMENT LOCAL que beneficia de manera integral a tota una comunitat. 

La Festa Major del Cobert de Puigcercós

El dia de Festa Major no tinc gaire temps per parlar amb ningú, tan sols una mirada directe als ulls dels que van arribant per dir: "Ei hola, benvingut i gràcies per ser aquí!" Això és el que passa des de les 7 de la tarda fins entrada la matinada... mai se sap ben bé quina hora.

Quan encara és de dia van arribant els primers, els darrers anys ja no son els jugadors de futbol com havia estat durant toooots els anys de la meva infantesa i joventut, sinó els aficionats a les bitlles catalanes... un reajust als temps que vivim ;-) més participatiu, més oberts, i fins i tot on poden participar les dones i noies que s'hi apunten. A part de venir veïns de més pobles del Lluçanès, que s'apleguen al Cobert aquella tarda.

Mentrestant anem preparant la "barra del planell". Sota els llums que el dia abans el papa i en Cristian han posat ja tenim a punt les taules, les brases i la planxa. Quan arriben els reforços ja estic més tranquil·la, tiet Kiko, Ramon i Joans, aquest any fins i tot en Santi, que feia anys que no venia... però aquest any no s'ho podia perdre.

Per agafar forces pel ball, els entrepans de botifarra o cansalada s'acompanyen amb un got de coctel, la beguda reina de la casa, la recepta del "Pep del Cobert" que tinc l'honor de compartir en altres festes on hi sóc convidada.  És un èxit segur, tirant a dolç però no molt, amb trossets de fruita i el pic del cava que et convida a demanar una altra ronda just quan acaben la primera, i sempre amb alegria!!

A la cuina i la barra de dins també sempre tenim reforços, des del moment de sucar el pa amb tomàquet, que és una tasca prou llarga aquest dia, la Montse, la Merche, la Sílvia i la Carmen, i aquest any també la Maria ens  hi ha ajudat! i també estic tranquil·la quan veig arribar la Glòria, que ja és el puntal de barra aquests darrers anys amb en Miquel, que just faran una escapada a fer un ball (si poden), perquè el servei és continuo. En Jordi entra i surt, i seguint l'herència del meu pare, parla amb els clients amb aquell saber innat dels Barniol. La Raquel i els nens també ens acompanyen i arrodoneixen la família, que aquest any també compartíem amb els tiets i cosins de Torelló, de Centelles i de Santa Eulàlia, el goig de fer una festa per compartir entre tots!! Tothom fa una cosa o altra, la Carina i l'Olga venen els números de la rifa, i una estona més endavant serveixen el menjador amb l'ajuda de la tieta Maria Rosa.

A la pista, els més menuts comencen a animar el ball, que va agafant volada, i que té un moment particular a l'hora de la mitja part, la "rifa dels pernils"... és un dels moments rituals de la nit, el Papa acaba de vendre les tires de números fent-ne grapats i obrint la tradicional subhasta, és un moment genial!!
- set tires i n'hi afegeixo dues, què me'n doneu?
- 5 euros! (diu un dels assistents amb un somriure a la cara! normalment un veí d'Alpens)
- cinc?! dues tires més!! què me'n doneu?
- 7 euros! (normalment ara algú del camping o algun poble veí)
- set?! Tres tires més!
- 10 euros! (diu algú amb presses)
- cinc tires més! qui en dona més? (accelerant el ritme de la veu)
- 10 a la una, 10 a les dues...
- 12! (l'interromp algú abans de cantar "i a les tres!")
- 12 euros!! a veure... 12 a la una, 12 a les dueeees... i 12 a les tres!!!
jajajaja...quin gran moment, sempre acabem rient i mirant qui es queda la darrera aposta, i així fins acabar les tires... i al final, els números premiats, amb cartes, per anar traient-les una a una, sempre la ma innocent dels més petits, que ajudaran a compondre els números que s'enduran els premis.

En aquest moment sempre miro cap a fora, la gent està compartint les taules a la fresca, fent-la petar amb amics i coneguts i sento les rialles de moments alegres.  I la colla d'Alpens han "conquerit" la roca com cada any, des d'allà, embolcallats per la foscor de la nit, i una mica de claror de la lluna, veuen el tràfec de la pista il·luminada des d'una posició privilegiada, la mateixa que té la meva mare des del mig del passadís, des d'on rep i saluda a tothom qui entra i li dedica unes amables paraules de Festa Major, un record dels anys viscuts en tantes festes majors viscudes, i on contesta a alguns clients que s'atreveixen a demanar-li: "Així què Magda, aquesta és l'última festa major que sou aquí al Cobert?" i ella somriu, amb aquella cara jove d'ulls verds i mirada trapella que recorda a la nena que va néixer a l'habitació de dins.


Gràcies a tots per acompanyar-nos-hi tants i tants anys, els que heu vingut plogui o faci sol, els que heu vingut alguns anys sí, i d'altres no, i els que ja no hi son però que també ens han fet passar molt bons i divertits moments. I als meus avis, la Trini i en Jaume, que sempre sortien a ballar un ball, mentre tothom els contemplava, i mica en mica més parelles s'afegien a la pista i entre tots han fet que això sigui la Festa Major del Cobert.

Com era la porta de la teva escola?

Sempre dic que jo vaig tenir la sort d’estudiar a una escola de poble, ara en diuen escola rural. En aquell moment l’escola i el poble era més o menys el mateix, el pati era tota la plaça i fins i tot els carrers. A l’hora del migdia, els que vivíem fora del nucli, ens quedàvem a dinar a la fonda, amb la Carmina, dinàvem amb una esgarrapada i continuàvem jugant amb els amics fins apurar l’hora d’entrar de nou a classe, o anar a l’hort, o fer una excursió, o asseure’ns per fer una assemblea… així recordo jo la meva escola de petita…i només de  pensar-hi em fa un bot el cor!

Potser aquesta és una de les raons perquè el projecte d’aquest any, a la Trobada de Forjadors d’Alpens, ha estat tan intens, s’ha fet la porta i la reixa de l’escola. I tal com em va dir una veïna l’endemà, Alpens serà l’únic poble de Catalunya que tingui una porta realment d’escola, amb motius relacionats amb aprendre i descobrir el món, no només lletres i números, sinó també notes, instruments, jocs, elements del medi i la natura, estris d’informàtica… però no son coses que hem anat a buscar en un gran magatzem per decorar la porta, no! Ens ho han fet els forjadors que han vingut d’arreu per ser a Alpens a la Trobada.

Per nosaltres, aquests forjadors que picaven el ferro sobre l’enclusa a l’esplanada de la Fàbrica, que encenien la fornal per escalfar el metall i poder-li donar la forma desitjada, tenen noms, son l’Enric, els Jordis, els Peps, els Ramons, en Juli, en Dani, l’Adrià, l’Ocampo, en Tomas, els de Galícia, en Telmo, en Xan Carlos, en Pablo, en César, en Fritz, José i Luisa, els  vascos, lñaqui , Oier, Àlex, Mikel, les noies! Zuriñe, Laia, Anna, Loes, els de l’escola d’art de Vic, Oriol i companyia, en Xirau, en Marc i en Joan, els francesos, en Fifi, en George i els dos joves que l’acompanyaven, i molts i molts més, ... els que era la primera vegada que venien a la Trobada, i els que ja repetien.  I també en Taisuke, sí, sí, en Taisuke; com és que un forjador japonès ha vingut a la trobada d’Alpens i ens ha fet un gran regal, ho sabeu? ha forjat un Kanji, un nou Kanji que a hores d’ara a la llengua japonesa encara no existia, un Kanji que significa CATALUNYA i alhora vol dir FORÇA. Genial, no creieu!

Us asseguro que la força es va palpar constantment a l’esplanada que a partir d’aquest cap de setmana ja es diu “Plaça del forjadors, Miquel Xirau”.  Ja no hi ha dubte en com l’anomenem, en com ens la sentim, i tot i que ara és buida, i que només queda rastre de les restes negres del carbó, tanquem els ulls i sentim el so metàl·lic dels martells i els malls, com piquen sobre l’enclusa per crear una obra col·lectiva que queda al poble i que és una satisfacció per tothom, grans i petits.

L’emoció es barreja amb el cansament, l’enyorança, la il·lusió i l’orgull cada vegada que passo per davant la porta de l’escola, que no casualment, es diu La Forja. 

Les fotos d'en Miquel il.lustren fantasticament bé els tres dies viscuts, us deixo el link.

Montse Barniol

16, 17 i 18 de maig de 2014

#noupaís #nouturisme ...?

Quan es planteja un debat sobre alguna qüestió determinada per veure com es construeix  una “cosa” nova, o es vol modificar el que hi ha, sovint va bé escoltar la opinió de persones que ja han pensat en “allò” abans que tu, tant si a priori comparteixes el seu punt de vista com si no. Diríem que això és un bon exercici. Esquerra va organtizar un debat sobre el #noupaís parlant del model de turisme, amb ponents de diferents disciplines, que pensen o treballen en l’àmbit turístic al que vaig assistir. Algunes reflexions que van sortir que us comparteixo:

Les dades generals OMT indiquen que hi ha hagut 1.000 milions de turistes internacionals el 2012, i que la previsió és arribar als 1.800 milions el 2030. Un creixement espectacular! Els Països Catalans som una zona eminentment turística, precisament per l’oferta de sol i platja (Costa Brava i Costa Daurada a Catalunya), que s’ha consolidat a partir dels anys 60.  Però també cada vegada més per el posicionament de Barcelona com a pol d'atracció turística, acompanyat tot plegat d’elements com la gastronomía, la cultura i la natura. I La qüestió és: quin model de turisme volem? I en concret, el volem per el #noupaís?

Però quan es fa aquesta pregunta, el “volem” a qui es refereix? …el volem les administracions responsables de la part institucional? …el volem la ciutadania? Quina part de la ciutadania, la que hi treballa directament i és la seva activitat laboral i n’obté el seu salari? La que té la percepció de rebre’n les conseqüències? …O es refereix a què volem les empreses del sector turístic? i…quines empreses? Les cadenes internacionals tant d’hotels, com agencies o touroperadors? Les familiars o microempreses repartides arreu del territori? …Les activitats indirectes que es beneficien del turisme?... I és clar, el més difícil és CONSENSUAR un MODEL TURÍSTIC entre tots els agents implicats directe o indirectament.

En el debat que vaig assistir, que va se molt interessant, amb ponents experts sobre aquests temes, va sortir el concepte de “pluja fina” com a metàfora de captar els valors, els diferents aspectes del país que pot mirar de captar l’interès del turisme de masses que arriba principalment atret per la costa i algunes ciutats del país.  I aquests valors tant els podem trobar a la costa com al rerepaís, una bona oportunitat per complementar-se pot ser tenint en compte quin paper hi juga la IDENTITAT, la INNOVACIÓ i les INSTITUTCIONS.

Les institucions (administracions a diferents nivells) poden dinamitzar les activitats repartides arreu, però cal analitzar, ordenar, prioritzar, promociona. En definitiva, estructurar polítiques ajustades als territoris amb visió estratègica i també cooperadora. D’aquí en surten les decisions que defineixen les inversions estructurals, o les col·laboracions amb el sector privat, associacions d’establiments, agències, o determinats lobbys de pressió. Però les administracions han de vetllar també per la preservació del territori, dels seus valors i fomentar-ne un equilibri sostenible al llarg del temps. Poden fomentar les inversions (i de fet ho fan!) alhora que regulen les activitats privades que es desenvolupen. Per tant, depèn del model que es defineix, les institucions posaran la mirada en una direcció o una altra.

La innovació i les noves tecnologies son clau en un moment que la població té un ús dels dispositius digitals de manera quotidiana tant per comunicar-se com per fer gestions, tràmits o cerques especialitzades. No es podrà obviar aquest fet en com ha de ser la relació entre els turistes i els territoris. Aquest serà un fenomen de gran magnitud.

I la identitat? Possiblement és el terme més difícil de treballar, perquè té diferents nivells i tantes percepcions com persones existim, però hi ha elements que conformen la identitat del país i que el sector turístic ha de tenir en compte per desenvolupar una industria sòlida, sostenible en el territori, respectuosa amb la seva gent i que pugui tenir una trajectòria a llarg termini. Els territoris competiran per captar visitants, basar el turisme en el nostre patrimoni, cultural i natural, la gastronomia, les tradicions, la historia, és a dir, en la nostra identitat, i tenir clar que aquesta és la nostra fortalesa és, de ben segur, un fet únic que ens lliga amb els nostres orígens, i alhora ens consolida per afrontar el futur.